Aquella dona, quasi sempre amb les mans enfarinades,
sovint feia coquetes d'aladroc per dinar, com si no res, encara que per nosaltres
eren un delit. Baix l'ombra de la figuera menjàvem, acompanyant-les de vi més
que rebaixat, i aleshores, a la tarda en el berenar, bevíem llet amb corfetes
de llima, què havia estat refredant-se a la basseta, amb molletes de pa acabat
de fornejar. El so de la ràdio s'ajuntava a l'omnipresent remor de l'aigua que
provenia de la Font Jordana, i fins i tot amb la panxa plena donaven ganes de ballar. El
meu germà i jo rodàvem i saltàvem divertits, juganers, com si fórem les moles
de l'almàssera; d'una volandera i l'altra sotana. Els menuts no enteníem de
feina, encara que sí de blat, arròs i panís , ella ens ensenyava a distinguir-los,
no fos que algun dia volguérem continuar la seua tasca. I en això no
s'equivocava.
Gema Blasco
