LA IAIA I EL MOLÍ

 Sense moliner no hi ha vila», deia la iaia Teresa...S'equivocava. Però al molí, ella, era l'ama de la raó, de la llar i la butxaca. Els privilegis dels reis pertanyien a la història, i els antics arrendataris forasters formaven part del rebuig del torn. La nostra família havia tirat arrels a aquest lloc únic, envoltat pels camins de la serra, amb les seues penyetes arredonides pel temps; a un poble beneït per Sant Vicent Ferrer, què al terme hi té ermita i calvari.

Aquella dona, quasi sempre amb les mans enfarinades, sovint feia coquetes d'aladroc per dinar, com si no res, encara que per nosaltres eren un delit. Baix l'ombra de la figuera menjàvem, acompanyant-les de vi més que rebaixat, i aleshores, a la tarda en el berenar, bevíem llet amb corfetes de llima, què havia estat refredant-se a la basseta, amb molletes de pa acabat de fornejar. El so de la ràdio s'ajuntava a l'omnipresent remor de l'aigua que provenia de la Font Jordana, i fins i tot amb la panxa plena donaven ganes de ballar. El meu germà i jo rodàvem i saltàvem divertits, juganers, com si fórem les moles de l'almàssera; d'una volandera i l'altra sotana. Els menuts no enteníem de feina, encara que sí de blat, arròs i panís , ella ens ensenyava a distinguir­­-los, no fos que algun dia volguérem continuar la seua tasca. I en això no s'equivocava.

                                   Gema Blasco